dissabte, 25 d’octubre de 2008

diumenge, 21 de setembre de 2008

HARALD VON ALTSTADT. L'HOME I L'HEROI.

Quan els genolls del jove Harald es varen clavar en la platja de Nules, dels seus llavis va eixir l'exclamació que per generacions ha estat un dels lemes del nostre poble: "me cague'n la mare que ha parit els blavons. Rehòstia!". Aquest moment, aparentment banal, és el començament d'una de les històries més sorprenents de l'occident cristià.
Va ser en un dia indeterminat de l'abril de 1346 quan Harald von Altstadt fou portat per les ones fins la platja de Nules. Mentre alguns historiadors afirmen que el vaixell en el qual viatjava naufragà a causa d'una gran maror, altres mantenen que Harald, que hauria fet algun comentari jocós sobre l'ascendència del capità de l'estil de:"Que reme la puta que t'ha parit!" o "Les veles te les arries tu amb els cuernos! i si amb els teus no tens prou gasta els del cabró de ton pare!", fou llençat per la borda davant de les nostres costes.
Gràcies al tarannà democràtic, cosmopolita, multicultural, tolerant, avançat i integrador que sempre ha tingut la societat nulera, el jove Harald no va tardar gens en fer-se un lloc entre els nostres que no dubtaren en oferir-li feina. Dels primers treballs que realitzà no ha quedat cap notícia, degut segurament a que es tractava de petites feines agrícoles o domèstiques i la primera referència que en tenim és indirecta i prové del relat que va escriure el capellâ micer Gonçal Llacpetit on podem llegir: "I alguns joves del poble volgueren fer-li festes al susdit Harald, que aleshores era classificador en la fàbrica de canterilles del morisc Riafal Ben Abuent, i tots vestits amb túniques blanques, símbol de la puresa, i caputxes del mateix color, símbol de l'humilitat, anaren fins la casa de Harald on il·luminats per una gran creu de foc que havien alçat en honor del jove començaren a recitar-li els versos que pensant en ell havien compost" seguidament el capellà transcriu alguns dels poemes que malgrat estar en nuler dialectal del segle XIV i resultar de difíl interpretació, a més a més falten algunes paraules i parts del text*, deixen molt clar l'afecte que dels seus veïns rebia el nostre jove com es pot deduïr del seguent exemple:
*Els fragments perduts apareixeran entre parèntesi.

Ix si tens (...)ons!
Ix fill de (...)
A qué has vingut?
A furta(...) la faena?
Domes veniu que perrum!
Ix que t'apanyarem!
Ja t'ensenyarem mosatros
Escandinaus a Escandinàvia!
i si no t'agraen els bous,
com vas dient per ahí
és que no eres ni mig home!.
Si el que al ver una embolada,
con erección no responde,
si és hombre no es rodaor,
i si es rodaor no es hombre!.


L'oscura referència als bous ha estat remarcada per Menéndez Pidal, que afirma que podria constatar la presència al Nules del segle XIV de la secta dels rotatores o d'una primitiva escisió d'aquesta secta que s'autodenominava Filiis Marayae Rotatores, i com que una de les normes de la secta ordenava als membres viure sempre al voltant d'un bou, la gent del poble els va atorgar el nom de Borinots.
No estarà el savi espanyol molt lluny de la veritat si tenim en comte que, anys després, quan Harald ja havia pujat graons en l'escala social i havia aconseguit que l'armaren cavaller, hagué de batre's en duel amb un venecià anomenat Vincenso Emmanuele Ilcanichan da Lero, reconegut imbullator (grau suprem de la secta), al que pogué véncer malgrat que l'italià anava equipat amb armadura de la millor marca i botes amb molls a les soles. Aquesta fou la primera de moltes victòries i aviat el nom de Harald fou conegut a tota Europa.
Fou aquest renom el que esperonà al rei del petit estat nòrdic de Gresland, Carles II el garxo, a fer dridar el jove cavaller a Golfundbestechung, la seva capital, per tal d'encomanar-li la tasca que acabaria per dur-lo a la gloria.
Harald, desitjós de noves aventures, acceptà de bon grat la invitació i després d'un llarg viatge, narrat amb una gran maestria pel monjo Giuseppino della Grande Penna en el seu poema èpic:"Harald i el tresor dels colombaires" es presentà davant del rei Carles el Garxo que de seguida li explicà el motiu d'haver-lo convocat: Feia més de sis anys que una bèstia horrible campava pels seus dominis atemorint els seus súbdits i, el que és pitjor, ocupant uns terrenys de zona verge a vora mar que després de requalificats podrien valdre una fortuna però que, de moment, per culpa d'aquell maleït monstre, no valien cap perra. La missió d'en Harald era ben senzilla: trobar la bestia, lluitar amb ella i, a ser possible, matar-la. El premi, si ho aconseguia, seria un solaret en la nova zona urbanitzable i la ma de la pupil·la del rei, no la de l'ull que li quedava sino la filla del difunt almirall Stroncho que, encara que ja era algo dureta i aparentava estar mig toti, tenia fama de ser més calenta que les mantes i, per a fer-ho més dolç, tenia més milions que pels al bigot i més bigot que un guardia civil dels d'antes.
Harald acceptà sense dubtar la comanda del Garxo i per tal de preparar-se be per a la batalla, començà a informar-se sobre la natura del mal amb el que s'havia d'enfrontar, per la qual cosa anà al monestir de Santa Rasurata, conegut popularment com el convent de les palmeres,per la gran abundor que d'aquestos arbres hi havia, on l'abadesa que, a més a més de dedicar-se a fer bons misioneros i de ser una eminència en grec i francés, era una gran coneixedora dels secrets i les enganyifes de maligne.
La bona monja, després de tirar-se la seva bona mitja hora confraternitzant amb el cavaller, que havia mostrat molt d'interés en les seves aptituts tant missionals com lingüístiques, acabà per dir-li a Harald tot el que sabia sobre la bestia que, sense ser molt, al nostre heroi li va semblar suficient.
A Harald no li van doldre gens ni miqueta els sis ducats,(ara vindrien a ser uns cent euros), que va haver de deixar com a donatiu a aquelles santes dones doncs que ara sabia que el monstre en qüestió era un enorme bou infernal practicament invulnerable, una criatura maligna protegida per números i guarismes arcans i un nom terrible posat pel mateix príncep de les tenebres que a més havia dotat el monstre amb una arma terrible i mortal de necessitat.
Sense cap altra armadura que la de la fe i el valor, sense més armes que una espasa, un escut i la determinació dels valents, Harald anà cap a l'encontre del seu destí.... Harald anà cap a la bestia.
Quan arribà a les marjals on el monstre habitava, amb tota la força que pogué traure del pit, llençà als quatre vents,tal com l'abadesa li havia dit que havia de fer, les paraules maleïdes de la invocació :"Buhonero, amb el número 29, guarisme 56, ix al frau ara mateix!".
En aquell aiguamoll Harald no podia escoltar cap soroll que no fora el de la seua respiració, de fet el món semblava haver-se aturat del tot quan de sobte, d'un senillar, enmig d'una gran remor, va vore eixir un esser que li va semblar una muntanya que, després de la primera impressió, es va convertir en quelcom de pitjor: una muntanya viva amb dues banyes enornes i una mala hòstia de cagar-se que anava cara a d'ell més recta que un fil!.
- No t'apures! va dir una veu interior a Harald. -No t'apures i no et poses nerviós! no siga que la caguem a última hora!.
I Harald dominà els seus nervis i quan aquell monstre va estar més propet d'ell del que podrien estar-ho un ou de la seva corfa, es va tirar cap a l'esquerra fent un quiebro que ni el Maraya....I aprofitant que la bestia estava desprevinguda, agafant ben fort l'espasa, li va fotre una estocada a les costelles.
Molts fóren els atacs de Buhonero i en cap moment pogué vencer a Harald i quan la lluita havia deixat practicament esgotats tant la bestia com el cavaller, l'enorme bou decidí que era el moment d'emprar l'arma definitiva,que si be el deixaria sense força i el faria vulnerable, era molt difícil que aquell homenet cansat que hi tenia al davant pogués sobreviure a l'atac per a poder ferir-lo després.
Amb un moviment brusc, Buhonero es posà de cul a Harald i començà a fer tremolar les anques. Va sentir com tota l'energia del seu esser es concentrava per a fer possible el pitjor dels seus atacs: L'esgarrit infernal!.
Un gran tro precedí un vent tan fort que va tombar els canyars. Exahust, el bou es girà per tal de vore el cadaver del seu enemic, però el que es va trobar no era un home mort cobert de merda, era un muntó de merda del que exia l'espasa que posaria fi als seus dies de pastures.
Recorda, havia dit la monja a Harald. Per damunt de tot, si veus qu va a tirar-se un pet, agafa aire i amagat!. Per lo que més vullgues!. I Harald ho va fer i quan va vore cara a d'ell el cul del bou es tirà en terra tapant-se amb l'escut i després, quan l'esgarrit hagué passat, sols va haver d'aixecar l'espasa i clavar-la al cor de l'animal.
Molts fóren els honors que rebé Harald per aquesta gesta i per moltes altres que la seguiren i moltes les cançons que sobre Harald s'escrigueren.
Que l'oblit no mate els herois!








Miniatura normanda on podem veure Harald resistint l'atac de Buhonero

diumenge, 29 de juny de 2008

VIDES EXEMPLARS: SANT AULELL DE STÄRIFAAT (Bisbe, confessor i màrtir)

El quinze de març de 1564, a la vila holandesa de Stärifaat, volgué la Divina Providència que nasqués un infant que es convertiria en guia i llum per a tota Europa.
Malgrat les pernicioses influències d'un entorn hostil a la veritable i romana fe catòlica, des de ben petit, Aulell mostrà una sana i santa inclinació cap a les coses del cel, i a la precoç edat de quatre anys, sens dubte il·luminat per voluntat divina, denuncià a la santa inquisició tota la seua família.
Molts testimonis ( cal destacar el de l'abadesa,actualment beata, sor Marina d'Or Leans), afirmen que fou tanta la seva fe, i tan gran la seva pietat, que quan sa mare i la seva germana de tres anys,Carmencin de Stärifaat, bramaven en mig de les flames, ell les consolava dient; "No és res personal, de veritat, si a mi em fa més mal que a vosaltres! i, en definitiva, és pel vostre be, si a mi la recompensa ni fu ni fa..., de veres que si!".
Amb els anys, la saviesa i la prudència del jove Aulell aconseguiren impressionar el bisbe de Comehereandsleep que , malgrat la fredor de les terres angleses de les que procedia, fou ben capaç d'iniciar Aulell en els misteris més arcans de l'amor diví i humà.
Aulell, malgrat tot, decidí donar l'esquena al seu protector, el qual, en lloc de desanimar-se, va saber vore l'ocassió ideal per concloure d'una manera satisfactòria l'educació del seu deixeble i, quan totes les vies de coneixement varen estar obertes i explorades, l'envià a Toledo per tal que en prengués possessió d'una canongia vacant.
A més d'una intensa i fructífera tasca pastoral (fou la inspiració i el consol d'una enorme quantitat de borregos que, fins aleshores no havien conegut pastor) dedicà la seva vida al servei de Déu i, per tant, dels seus preferits: els pobres.
Dels moltíssims miracles i prodigis amb que Déu Nostre Senyor es valgué d'Aulell per tal de mostrar-nos el diví poder i l'absoluta misericòrdia dels seus actes, destaquen, d'una manera preheminent, el de la multiplicació dels dúplex i dels adossats i el de fer nàixer una ciutat enmig del desrt.
L'enorme èxit de la seva tasca evangelitzadora feu que el papa Polari IV, membre de la coneguda i poderosa família Sgolff de Trasvasland, l'ordenàs i el consagràs bisbe de la ciutat bàltica de Spek Ûlhass Ihö des d'on Aulell, auxiliat pel seu vicari general, actualment també sant, Fra Ges Usher, perseverà en constrir un món millor, a preus més que raonables, per als seus feligresos.
Però son molts els enemics de la fe verdadera, i un dia quan el bisbe Aulell estava prenent les mides d'uns terrenys per a poder construïr més llars per als pobrets en una herma i improductiva reserva natural, una torba d'infidels, inflamada per les prèdiques dels sevidors de Satanàs ( els infames seguidors de l'heressiarca Ver da Pau) l'agafà i, sense mostrar cap temor de Déu, li feren beure cinquanta-quatre litres de formigó, i ,quan el formigó hagué quallat, el llençaren a les fredes aigues del llac Jasro Batprohu on, morint en aquest món, Aulell nasqué a la vida eterna on te un seient entre els justos i dilectes de l'Altíssim i des d'on prega per nosaltres sent especial protector i advocat dels directors de pel·lícules de suspens (thrilleros) i dels fabricants de fils i bústies (filibustieros).
En la image pedreu vore a Sant Aulell, en la gran mostra de pietat que fou el seu darrer exemple, beneïnt els impius que el martiritzaven.

dijous, 26 de juny de 2008

UN HECHO REAL


Una fumaguera negra va cobrir els ulls de Mari Carmen Garcia quan va descobrir la veritat sobre el seu novio. Li haguera perdonat qualsevol cosa, qualsevol!, però allò no podia ser, era massa fort per a ella. L'home amb el que ho havia compartit tot, un home que coneixia cadascun dels racons del seu esperit i tots els secrets del seu cos, un home amb el que estava decidida a passar la resta de la seua vida, un home per el que hagués fins i tot renunciat a la familia, les amigues, el vogue i l'espà nostre de cada dia, un home que en definitiva estimava s'havia convertit, d'un dia per a un altre, en una criatura estranya. Va començar a notar-ho quan el veia plorar pels racons sense cap motiu, després va passar a autolessionar-se (tot i que superficialment) i per a acabar-ho d'adobar va deixar devestir-se de persona per a anar sempre disfressat de botifarra d'arròs. Primer no va voler reconeixer-ho, però va haver d'acabar rendint-se a la realitat: El seu novio era EMO!!!!!!.
Ofuscada, i sense poder trobar cap solució, (sabia que havia de deixar-lo però l'havia estimat massa, de fet, encara l'estimava) va agafar el cotxe i començà a conduïr sense rumb fins que prop de La Salzadella el remei als seus problemes se li aparegué en el binomi revolta/barranc. Tancà els ulls, accelerà i a gafant for el volant, es llançà al buit. Va sentir l'impacte contra el guarda-rail, després el silenci.
Si no hagués passat ningú per aquella carretera solitaria ara estaria morta i tot s'haguera acabat.

dimarts, 24 de juny de 2008


ला गेंट एस्ता मोल्ट मलामेंट तू अकुएस्ता क्सिका व केंसर मिरांत ओपेरासिओं त्रुन्फो इ मीरा कॉम हा अकाबत

diumenge, 22 de juny de 2008

SI LA VISTA NO M'ENGANYA...

OVERTURA

"Si la vista no m'enganya.... a eixe jo el conec" va dir Jaume Garcia sense apartar la mirada de l'escenari.
Feia dos dies que el cotxe els havia deixat tirats en Hamburg i com ni ell ni son tio Fraïsco, un home de noranta-sis anys, sabien res d'alemany tot i que buscaven una confiteria varen anar a deixar-se caure al "Der Schwule Garten Eden", coses de la vida. "Doncs no tingues vergonya i, quan acabe de fer pisterecs, pregunta-li com collons podem tornar a casa" va dir Fraïsco al seu nebot.
Quan va acabar l'espectacle, Jaume s'endinssà per un dèdal de corredors fins que, en un camerino petit i mal ventilat, va trobar a qui buscava.
"perdona"va dir. "Com ara tu i jo no ens coneixem?"

CONTINUARÀ

SEXUALITAT I SALUT


El reconegut membre de l'Acadèmia Imperial de Pensacola, professor Herbert von Mastropiero ( a la foto) visitarà Nules el proper mes de setembre per a impartir un curset sobre sexualitat i salut.
El curset, que s'impartirà al Casal de Joves, està patrocinat per la Cambra de Comerç, l'Institut d'Estudis Nulencs i l'Ateneu Llibertari de las Siervas del Inmaculado Corazón de Jesús.
Tindrà una durada de tres dies i el temari, que tot seguit reproduïrem, farà un recorregut per la problemàtica del sexe a la tercera edat.

TEMARI

1.- Introducció al gerontosexe. 2.- L'erecció
crepuscular: segueix fent-se gran quan ens fem grans.
3.- Aprofitar els moments: la trempera matinera.
4.- Kama-sutra i artritis.
5.- Diferencies entre asma i orgasme.